dimarts, 18 de maig del 2010

Apunts

Aquest mes la Dolors Prats ens aporta un altre text per compartir amb tots nosaltres. És molt interessant, en ell hi ha apunts, idees bàsiques per l'educació dels nens i de les nenes, que tot i que són coses sabudes està bé recordar-les de tant en tant.

  • Donarem confiança als nostres fills i reconeiixerem davant d'ells les nostres errades pròpies.
  • Buscarem temps per a dialogar amb ells per tal d'ajudar-los a coneixes a sí mateix, les seves qualitats i defectes i en l'acceptació d'un mateix.
  • Procurarem que no donin cap malnom als altres companys, si més no, per part nostra no ho fomentarem.
  • Els ensenyarem a saber esperar el seu torn sense donar-los la sensació que els deixem de banda, sinó que ho fem per tal d'escoltar-los amb més serenitat.
  • Treballarem per no afavorir competències entre ells i els ajudarem a donar el millor d'ells mateixos.
  • Promoure la lectura en lloc de la televisió.
  • Ensenyar-los a respectar el seu entorn.
  • Ajudar-los a valorar i sentir-se identificats en tot el que fan.
  • Evitar les compensacions a canvi de deures que s'han de complir.
  • Procurar un ambient adequat, sense sorolls.
  • Fer-los participar de les tasques quotidianes de casa.
  • Ajudar-los a descobrir el sentit del què estudien.
  • Potenciar el respecte a persones i coses encara que no siguin del seu agrat o bé que no combreguin amb les seves idees.
  • Col·laborar amb l'escola en tot allò programat.
  • Interessar-se tant pels seus estudis com per les vivències a l'escola.

divendres, 15 de maig del 2009

Educar

Educar és una tasca privilegiada, difícil, però. Tenim la responsabilitat de fer dels nostres infants adults sans, responsables, crítics i lliures en una societat de presses i consumisme. Podem pensar que accedint a tot allò que ens demanen ho farem millor, educar, però, és saber dir que NO, moltes vegades. Ells estan descobrint el món i cal que els hi mostrem allò positiu i allò negatiu, marcant-los els límits. Ens ho dificulten les campanyes publicitàries manipulant les nostres autèntiques necessitats, i alguns mitjans de comunicació que ens mostren uns models sense valors crítics.

Cal recordar-ho en cada moment amb els infants, cal recordar que l’aprenentatge es fa sobre allò que es viu, no d’allò que es diu. Si volem uns adults madurs, responsables, sociables i amb uns valors ètics que els hi permeten desenvolupar-se en el món, cal tenir sempre present allò que cal fer o no. No fan falta grans xerrades ja que és en els actes quotidians on incideixen els hàbits – bons i dolents - i la construcció de valors.

A continuació teniu uns “consells", elaborats pel departament de policia de Seatle (EE.UU.), que ens poden ajudar a reflexionar i debatre sobre ells:

¿Què fer per tenir uns fills delinqüents?

  1. Doneu-li sempre tot allò que desitgin. Així creixeran convençuts de que el mon sencer és seu.
  2. Rieu totes les ximpleries que digui. Així creurà que és molt graciós.
  3. No li digueu mai això esta malament. Podria tenir complexe de culpabilitat i, per exemple, si el detenen per robar estarà convençut que la societat el persegueix.
  4. Recolliu tot allò que llencin al terra. Així creuran que tot el món està al seu servei.
  5. Deixeu que facin allò que volen. Desinfecteu els plats en els que mengen, però deixeu que el seu esperit es recreï amb qualsevol rucada.
  6. Discutiu sempre davant d’ells, així creuran que els conflictes es resolen barallant-se; s’aniran acostumant i quan la família es desfaci no se’n adonaran.
  7. Doneu-li tot els diners que vulgui, no sigui que pensi que per aconseguir-los cal treballar.
  8. Satisfeu tots els seus desitjos i capricis. D’altra manera es podria frustrar.
  9. Doneu-li sempre la raó, amb els mestres, la societat… que van en contra del pobre infant.
  10. No li doneu cap formació en valors ètics. Ja els triarà quan sigui gran.
  11. Quan el vostre fill o la vostra filla sigui un desastre de persona, dieu a tothom que mai vareu poder fer res.
I si així ho feu, us haureu preparat - vosaltres i als vostre fills – per a una vida de patiments… i molt probablement, així la tindreu


dimecres, 15 d’abril del 2009

La expresión de apoyo amoroso

El full educatiu d’aquest mes és un escrit que l’Olga vol compartir amb nosaltres. Una reflexió sobre l’estimació, la tendresa i la importància de la seva expressió amb els nostres fills i filles.

La expresión de apoyo amoroso

Aspecto importantísimo en la crianza de nuestros hijos

Exploremos un poco diversas maneras de expresar amor a nuestros hijos, la clase de amor que mantiene unidas a las familias y aumenta el sentido de valor personal del niño. La expresión amorosa de apoyo es de vital importancia dentro de la estructura familiar. También es importante recordar que la actitud de un padre o una madre al expresar amor es tan importante como la manera en que se demuestra.

Compromiso incondicional

Una de las maneras más importantes de expresar ternura y apoyo a nuestros hijos es tener con ellos un compromiso incondicional de por vida.
Esta clase de compromiso dice: ” Eres importante para mi hoy y mañana, sin importar lo que suceda.”
En contraste, la falta de compromiso incondicional puede resultar en serios conflictos.

Momentos programados

Una segunda manera en que como padres y madres podemos mostrar nuestro amor, es programando momentos especiales con la familia. La comunicación de aprobación amorosa y cálida a nuestros hijos no siempre sucede naturalmente.

Estos momentos especiales nos ayudan a comprender hacia donde se dirigen ellos la vida y qué es lo que les preocupa. El simple hecho de estar con ellos les comunica que les amamos. La disposición de un padre o madre a invertir el tiempo necesario para que una conversación adquiera más profundidad ayuda a que el hijo sienta mayor autoestima. Muchas veces me pregunto por qué los padres tenemos tanta reticencia para decirles a nuestro hijos cuán valiosos son para nosotros.

Estar disponibles para ellos

También necesitan que estemos disponibles para nuestros hijos en los momentos programados y en los no programados también. Nuestros hijos pueden pasar todo un día sin pedirnos ayuda, pero los adolescentes tienen algo así como un “tanque” dentro de sí, y de tanto en tanto se que-an sin “combustible emocional”. Es entonces cuando necesitan estar cerca de nosotros para que les escuchemos y comprendamos.

Que deseemos que nuestros hijos sepan lo valiosos que son para nosotros, que cuando nos necesiten estemos a su disposición la mayor parte del tiempo. Los hijos no esperan que los padres abandonen todas sus actividades, y momentos de recreación para estar siempre disponibles pero deben ver que todas esas otras actividades no son tan valiosas para sus padres como lo son ellos.

Trato tierno

Otro aspecto a considerar al comunicarles amor a nuestros hijos, es la manera en que nosotros los padres actuamos con ellos. Los hijos necesitan que se les trate con ternura. La amabilidad y ternura son de prioridad importancia al tratarles. La dureza y los sermones con enfado les comunican que tienen muy poco valor. La ternura produce efectos muy positivos en un hogar.

Contacto visual frecuente

Los hijos necesitan que los miremos a los ojos cuando les hablamos. El contacto visual frecuente es una manera muy efectiva de comunicar amor a todos.

Escuchar comprensivamente

Escuchar es una habilidad que la gente no considera como tal.
La persona que sabe escuchar desea tener un contacto visual con su interlocutor. El que sabe escuchar nunca supone qué sabe lo que la otra persona le va a decir, y no reacciona inmediatamente. Tampoco ridiculizamos lo que los niños dicen.

Ideas respecto al escuchar: Los padres debemos tener cuidado de no estereotipar a nuestros hijos.

La gente tiende a escuchar cinco veces más rápido que lo que una persona habla.
Si tu hijo habla a razón de cien palabras por minuto, y tú puedes escuchar a razón de quinientas, ¿qué haces con el resto del tiempo?

Contacto físico significativo

Otra manera de expresar amor a nuestros hijos, es a través del contacto físico significativo. Existen muchas investigaciones realizadas en cuanto a la importancia de acariciar y abrazar a nuestros hijos. De acuerdo a un estudio, la piel, que es el órgano más grande, posee una necesidad inherente de que la toquen. La piel está asociada a ciertas glándulas vitales que se encuentran en el cerebro. Estas glándulas regulan el crecimiento, y otras funciones. Las investigaciones sugieren que algunos niños ven detenido en algún grado su crecimiento debido a la falta de contacto físico.

Además de estimular el crecimiento y de ayudar a la salud, el contacto físico también les comunica que son valiosos.

Para ser efectivo, el contacto físico debe ser significativo desde el punto de vista del niño. Existen varias formas de contacto físico que resultan apropiadas para los hijos:

  • Sentado sobre nuestra falda mientras les leemos un cuento.
  • Darles un abrazo cuando llegan de la escuela (por ejemplo).
  • Darles la mano.
Recordar que el contacto físico significativo ayuda a que nuestros hijos, sientan que son valiosos para nosotros, a la vez que satisface sus necesidades emocionales, mentales y físicas.

divendres, 13 de març del 2009

Avis, àvies i l’educació dels infants

Els avis poden incidir força a la vida dels infants. La trobada d’avis i nets és sempre enriquidora. Els beneficis són grans per ambdós. Poden haver-hi, però, percepcions positives i negatives. Els avis quan complementen la cura dels nets poden mostrar una carència de temps per ells mateixos; els pares poden veure una intromissió o distorsió en la seva manera d’educar els fills i, en alguns casos, els nets poden percebre que amb els avis tot si val. Per tal de gaudir de les moltes aportacions positives entre avis, àvies, nets i fills potser cal clarificar abans les funcions de cadascun.

Avis i àvies La cura dels nets per part dels avis comporta solidaritat generacional; utilitat i valoració a la vida dels avis; poder conservar la seva entitat social; renovar-se; sentir-se que formen part de la família i gaudir-la; possibilitat de rebre i donar afectes i de transmetre sabers, entre d’altres beneficis. També pot suposar-los atabalament; manca de temps; infravaloració i incomprensió.
Pares i mares Els pares i mares que opten perquè els avis complementin l’atenció dels fills tenen la tranquil·litat d’una bona cura dels infants; d’estimació; facilitat per conciliar la vida laboral la familiar i la realització personal.
D’altra banda, pot suposar diferències de criteris per educar i neguits per compaginar la necessi-tat dels infants del pare i la mare com a protagonistes de l’educació dels fills, i claus en la seva educació.
Nets i netes Els infants quan romanen amb els avis gaudeixen d’una cura pràctica; de recolzament i de sabers útils; d’estimació i carícies sinceres; de felicitat; d’un temps sense presses; de possibilitats d’escolta, imaginatives i lúdiques; de dur a terme activitats diferents; d’arrelament i identitat. Tanmateix els hi pot comportar permissivitat, contradicció entre allò que diuen els pares i el que fan els avis, i sobreprotecció, entre d’altres.


Què tenen de fer pares i mares?
  • Valorar la tasca dels avis i mostrar agraïment.
  • Delimitar les funcions de cadascun perquè no sorgeixen conflictes. Escoltar-los i respectar les seves opinions.
  • Donar una imatge positiva dels avis i fer que els hi respectin.

Què tenen de fer avis i àvies?
  • Protegir i cuidar als nets, posant límits perquè els infants no esdevinguin uns “tirants”.
  • Respectar els criteris i els hàbits dels fills encara que siguin diferents dels seus.
  • No malparlar mai dels seus pares als nets
  • Transmetre vivències i records dels seus pares

Ana Mª Cuesta

dijous, 30 d’octubre del 2008

Compartim, gràcies per la vostra col·laboració

Ens plau compartir avui en el full educatiu un conte aportat per la Dolors Prats (veure el post anterior) que ens pot ajudar a nosaltres i als nostres infants. Us animem a continuar compartint i col·laborant ja que el coneixement es construeix de forma conjunta. I tots i cadascú de vosaltres teniu coses importants per aportar!

La societat actual de presses i estrès, famílies de pocs components, informacions contradictòries, etc, fan que els pares es trobin sols i insegurs davant el repte d’educar els fills. És per això que des de l’escola des de fa tres anys promovem la participació i col·laboració de famílies i altres membres de la comunitat; entre d’altres amb articles des de aquest full educatiu, de la Revista l’Estany, o amb comentaris a través del bloc del web de l’escola i l’opció de proposar xerrades o tallers amb temàtiques que us preocupin.

És bo recordar que a la nostra escola tenim espais que faciliten la col·laboració mestres-famílies, compartint informacions, sabers, maneres de pensar i de fer com són:
  • Comunicació fluida a les entrades i sortides de l’escola.
  • Reunió general d’inici de curs.
  • Trobades mensuals amb les famílies per informar, fer propostes, debatre, organitzar,...
  • Horari d’entrevistes de les famílies amb les tutores els divendres de 12 ½ a 13 ½ h.
  • Horari de direcció d’atenció al públic, els dimecres de 9 a 11 h.
  • Espais a l’aula de participació familiar: setmana del protagonista; tallers; contes...
  • Participació de les famílies en els aprenentatges dels infants: deures a casa, preparació conjunta de conferències, participació diària en la preparació de la motxilla i els materials escolars; estudis (taules, llegir...)
  • Col·laboració en l’organització de festes.
  • Informació sobre la nostra escola i activitats del curs, a través dels fulls que es donen a cada família a l’inici de curs, i a tothom que ens visita o s’interessa per la nostra escola..
  • Maleta viatgera amb llibres per les famílies.
  • Comunicats escrits sobre activitats, festes, etc.
  • Ús de l’agenda escolar a primària.
  • Informe i entrevista individual 1r i 3r trimestre i informe d’autoavaluació a primària el 2n trimestre de curs.
  • Comunicats explicant les competències bàsiques i altres aspectes educatius.
  • Valoració positiva de les diferències davant les famílies.
  • Coordinació amb l’AMPA d’activitats, festes i cada vegada que cal.
  • Convocatòria trimestral del Consell escolar per a la gestió conjunta.
  • Coordinació en el projecte “Millora de l’èxit escolar”: ludoteca (setmanal) i promoció d’activitats per les famílies.
Així, els pares d’en Guillem i l’Adrià, volen compartir amb tots nosaltres "Las zapatillas", un conte que parla de la solidaritat, de com el que fem avui ens pot retornar en el futur, complement perfecte del tema que comentàvem a l’inici de curs: autoestima i autonomia. Ben segur que ens serà útil.

Els contes tenen grans potencialitats educatives, utilitzades al llarg de la història i per les diferents cultures d’arreu. Ens faciliten aprendre de forma lúdica, enriquir el llenguatge, propiciar la creativitat, canalitzar emocions i apropar els infants a temes “tabú” com el sexe o la morT, des de la ficció.

Gràcies, doncs, per la vostra col·laboració, els nens també us ho agrairan.

Las zapatillas

Henry y Abel, amigos entrañables, Abel en un colegio particular, Henry en la escuela del barrio, Abel con posibilidades económicas, Henry, muy pobre, Abel con un hogar feliz, Henry con un hogar lleno de maltratos. ¿que tenían estos dos niños en común para ser amigos entrañables?, aparte de la edad de 8 años, compartían momen-tos felices y tristes, planeaban juntos sus juegos, disfrutaban de su amistad con toda la energía y fantasía y sobretodo eran fraternos y solidarios, por esa magia de los sentimientos sanos y puros que solo los niños poseen.

Un día, Abel propuso a Henry retar a un partido de fútbol a los niños del barrio y Henry aceptó encantado. Entrenaban todos los días con otros amigos que completaban el equipo; Henry era el mas entusiasta y aguerrido jugador, se les veía emocionados esperando la fecha del partido que estaba muy cerca.

Pero como no todo puede ser felicidad, un día Henry no vino al entrenamiento y muy extrañado Abel, salió en busca de su amigo. Le encontró muy triste, llorando porque las únicas zapatillas que él tenía desaparecieron del patio de su casa. Le dijo muy tristemente a su amigo: “ahora ya no podré jugar, ahora ya no tengo zapatillas; entonces Abel contestó: “No te preocupes, vamos a mi casa y allí tengo varias zapatillas, verás como alguna te irá bien”. Corrieron a buscarlas. Pero qué triste se puso Abel, al llegar a casa, no había ninguna de las zapatillas que pensaba regalar a su amigo, su madre le dijo: “hijito, las regalé porque me ocupaban mucho espacio”.

Abel se entristeció mas aún, sin saber que hacer lo único que se le ocurrió es regalarle las zapatillas nuevas sin estrenar. La emoción embargó a Henry que casi llora, Abel tenía desde pequeño ese desprendimiento, una generosidad sin igual, y esa inocencia que solo caracterizan a los niños. Henry se era tan, pero tan feliz que su corazón palpitaba de alegría y agradecimiento, tan veloz como sus pies al correr.

Llegó el día del partido, salieron a la cancha, como es natural, los padres de ambos equipos salieron a alentar a sus hijos, pero…, ¡oh sorpresa para la mamá de Abel! que se preguntaba:
“¿esas zapatillas son parecidas a las nuevas de Abel?¿o son esas?”. Estaba extrañada, confundida; y al terminar el partido se acercó a Henry y le dijo: “Que bonitas zapatillas, mi hijo tiene una iguales”, y el niño le respondió: “Abel me las regaló señora”. El rostro de la mujer se fue tornando en varias tonalidades, rojo, morado, blanco, y por último solo atinó a sonreír e irse para casa.

¿Se imaginan la reprimenda que le esperaba a Abel en casa?, si fue terrible, la madre de Abel se puso a pensar en costo de las zapatillas, se decía a sí misma: “esas zapatillas eran importadas, costaron dólares, el modelo único; ¡ahora si, Abel me va a tener que explicar!” Cuando éste llegó, aparte de la paliza, recibió el castigo de no volver a salir a jugar fútbol.

Pasaron los años, Abel y Henry se hicieron hombres, cada cual por su lado, en este laberinto de la vida se perdieron por mucho, mucho tiempo. Abel se había convertido en padre y tenía cuatro niños, pero lamentablemente la profesión que había escogido no le daba muchas ganancias; pero se las arreglaba. Un día que sería inolvidable para él, entró en una tienda de calzados y compró a sus hijos cuatro pares de zapatillas, él también las necesitaba pero no podía, pues el dinero no le alcanzaba. Preguntó por curiosidad a las personas que atendían “¿cuánto valen estas zapatillas?”, y alguien le contestó detrás suyo: “nada”; ¿nada? replicó dándose la vuelta al mismo tiempo, encontrándose cara a cara con ese amigo inolvidable, a quien un día le regaló sus zapatillas nuevas, ¡era Henry!, el dueño de la tienda, y le dijo: Gracias Abel por haberme enseñado el valor de la solidaridad, el valor de la amistad; ahora me toca a mí regalarte estas zapatillas y las de tus hijos.

Los dos hombres se abrazaron y a pesar de los años quisieron llorar como niños, entendieron que todos podemos ser solidarios y que en esta vida, así como da vueltas, hay tiempo para recibir la recompensa a nuestros actos.

Conte d’ Elizabeth Rubi Gonzales Galvan

divendres, 26 de setembre del 2008

Autoestima, autonomia i aprenentatge

L’autoestima es va forjant amb la imatge que els més propers ens retornen sobre nosaltres, possibilita l’autonomia i ambdues faciliten l’aprenentatge. El bressol de l’autoestima és la família, l’infant necessita confiar en la seva família – i que confiïn en ell - per poder tenir confiança en ell mateix. Li segueixen en importància els amics i l’escola com a segon grup socialitzador en els infants, li cal aquesta confiança per anar guanyant seguretat personal i desenvolupin la capacitat de decisió i d’acció.

El concepte d’autoestima es refereix als sentiments i pensaments que la persona té sobre la seva competència i vàlua en la seva habilitat per diferenciar-se i confrontar els reptes, aprendre de l’èxit i el fracàs i per tractar als altres i a sí mateix amb respecte. L’autoestima és una força que determina la capacitat d’una persona per sobreposar-se a l’adversitat. És acceptar-se tal com s’és, tenir confiança en un mateix i en les pròpies capacitats.

L’autonomia, fi últim de l’educació, és la capacitat de decidir per un mateix i la confiança personal de ser capaç.
Autoestima i autonomia condicionen l’aprenentatge, ambdues condicionades per la confiança, i són la base de les habilitats socials. Així el nen que té una bona autoestima va aconseguint autonomia – si li deixem, es clar - ja que experimenta efectes positius com la confiança, l’ànim, l’interès i el plaer per aprendre, per superar-se, per realitzar somnis i vèncer reptes.

Molts estudis demostren que els infants amb baixa autoestima fracassen en els estudis, fins al punt que l’autoestima i l’autonomia personal estan inclosos en els objectius prioritaris dels diferents plans d’estudi dels diferents països. La LOE (a Espanya i a Catalunya) les contemplen com a Competències bàsiques. Així per tenir habilitats comunicatives o matemàtiques l’infant necessita sentir-se segur de sí mateix, tenir confiança en que és capaç, prendre decisions i dur a terme accions que li permetin els aprenentatges per assolir-los.

Qui ho diria, oi? Que per aprendre llengua, matemàtica, música, per ser creatius... cal treballar la seguretat personal i la capacitat de decisió i d’acció. Podem proporcionar a l’infant els millors llibres i recursos... que si no té confiança en ell mateix, ni tampoc en les seves pròpies capacitats de decisió i acció, el camí per aconseguir-ho serà feixuc.

Davant de quelcom tant important, què podem fer els adults propers a l’infant?
  • Retornar a l’infant una imatge positiva d’ell mateix, acceptant-lo tal com és (grassonet, prim, amb pigues, coix...)
  • Estimant-lo, abraçant-lo, acaronant-lo i dient-li sovint que li estimem tal com és.
  • No el comparem mai amb un altre (i menys amb un germà), sortosament som únics i irrepetiples.
  • Donant-li confiança amb responsabilitats pròpies de l’edat.
  • Recolzant la seva creativitat i iniciativa.
  • Donant-li l’oportunitat de que resolgui els seus problemes.
  • Positivitzar els errors com una oportunitat d’aprenentage.
  • Posant límits clars.
  • Ensenyant-li a preveure les conseqüències dels seus actes.
  • Fent crítiques constructives. No insultar-lo mai.
  • Reconèixer mostres de baixa autoestima en l’infant com: quan copia d’un altre; fa el pallasso; evadeix les tasques o jocs; posa excuses per treure importància a una situació que vol evitar dient que és avorrit, que l’altre és ”tonto” o que l’altre no se sap explicar... ja que aquestes conductes són un intent per manejar l’estrès que li provoquen aquestes tasques o per mantenir un sentit de dignitat.
  • Ajudar al nen a vèncer les dificultats d’aprenentatge substituint les estratègies que utilitza per altres més adaptatives i eficients, com l’esforç i la constància, per exemple.
Hi ha estudis que demostren que una alta autoestima ens fa més resistents a les malalties i, fins i tot, que influeix en el desenvolupament del coeficient intel·lectual (Goleman).

Per concloure l’autoestima i l’autonomia cal estimular-les des de nadons per la importància que té en els aprenentatges, en la seguretat personal i en les relacions socials, tenint present que l’ambient que necessita és el del respecte, la tolerància, la paciència, l’estimació i la confiança.

Ana Maria Cuesta Sanz